LA CIUTAT LLUNYANA

El passat 27 de febrer de 2021, al Casal Cultural i Recreatiu de Castellbisbal, prop d’una quarentena de persones van poder gaudir d’aquesta obra de teatre que se situa en al dia 20 de desembre de 1938, quan la ciutat de Barcelona està assetjada per les tropes franquistes i els bombardejos li han girat la cara als carrers de la ciutat, però la Rosalita Lulú, una cupletista del Paral·lel en hores baixes, i en Constantí Canals, el seu pianista, es disposen a començar a assajar un nou espectacle al teatret que, des de ja fa 15 anys, posseeix i dirigeix la Rosalita. Volen fer una cosa diferent, un espectacle que, a través dels cuplets que han cantat tota la vida, parli d’ells i de la realitat que els envolta. En Constantí creu que no és el moment adequat per implicar-se en una empresa d’aquestes dimensions però la Rosalita, en canvi, creu que és el millor moment per fer-ho i, a més, vol incloure un repertori nou: cançons descaradament irreverents i en català. Els assajos es succeiran entre els cuplets, les bombes, els records d’uns temps passats, els dubtes sobre present i la incertesa d’un futur que ja es dibuixa massa negre. I unes trucades telefòniques misterioses. Acompanyarem a la Rosalita i a en Constantí, dins el seu teatret del Paral·lel, fins al 24 de gener de 1939; el dia de la caiguda de Barcelona sota les tropes franquistes.

A La ciutat llunyana la ciutat de Barcelona, el Paral·lel, viu just darrere les parets de la sala d’assaig del teatret on succeeix l’acció. Però també entrarà dins l’espai tancat on existeixen els dos personatges protagonistes: Un piano, un sofà, una butaca, una tauleta auxiliar i un penjador compondran l’escenografia. Al fons, una paret que és un tul translúcid darrere el qual hi ha un telèfon i a on la Rosalita anirà a atendre les trucades pertorbadores que interrompran els assaigs. Però, sobre aquesta paret-tul, entre quadre i quadre, es projectaran imatges reals d’arxiu del Paral·lel durant l’època on transcorren els fets, mostrant a l’espectador no només el moment històric, si no la realitat que acompanya a la Rosalita i a en Constantí quan surten de la sala d’assaig: imatges de la vida al carrer, d’un bombardeig, la vida dels teatres, els obrers, les prostitutes, els nens… Les imatges podrien ser, des de la perspectiva de l’espectador, una Barcelona llunyana, aquella ciutat que no hem conegut i que se’ns apareix com a somiada; ja convertint-se en cendres, però encara bategant. Però, pels protagonistes, no és cap ciutat llunyana, és el present, és la seva vida que desapareix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *